Guifré el Pelós posat al dia

Per a aquest propòsit desmuntarem dues obres pictòriques, de gran qualitat artística i molt voluntarioses en el simbolisme, que han esdevingut icòniques d'un moment històric i tanmateix no s'ajusten ni als registres documentals, ni als arqueològics. Totes dues recreen la Llegenda de les quatre barres de sang, origen de la Senyera Reial; ad hoc mostren al rei franc, Carles el Calb, creant el futur escut d’armes per a Guifré el Pelós, passant els quatre dits mullats en la sang del comte ferit damunt d’un escut llis daurat.

Atenta la companyia!, recreen una llegenda, no un fet històric. Una llegenda molt potent, que serveix per donar força simbòlica a l'origen de la nissaga del casal de Barcelona protagonista de la progressiva emancipació catalana del regne Franc. Però en canvi, poden induir a una percepció històrica errònia, amb una imatgeria massa descontextualitzada tant en la vestimenta com els paraments i els objectes.

La posada en escena té poc o res a veure amb la imatgeria del segle IX conservada dels francs i és anar fora d'osques el fet de pintar-hi un escut heràldic, inexistent a l'època, car l'heràldica no apareix a Europa fins al segle XII. El comte Guifré I fou ferit el 897 disputant territori a l'Àndalus, no defensant el regne dels francs dels atacs dels normands com diu la llegenda, llavors el rei és Carles III el Simple, Carles el Calb ja era mort feia vint anys, i en tot cas dubtem de l'entusiasme de qualsevol d'aquests reis davant la iniciativa catalana. No us amoïneu pas, tot seguit posem blanc sobre negre... 

Origen de l'escut del comtat de Barcelona, 1843

Oli sobre tela de la col·lecció de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Obra de Claudi Lorenzale, pintor barceloní integrant del natzarenisme influenciat pels grans mestres del renaixement. Amb Pau Milà i Fontanals, Lorenzale representa el moviment del romanticisme medievalista que és l'origen de la recuperació del passat històric de Catalunya, confluint amb la Renaixença catalana. Lorenzale s’hi autoretrata en la figura del quart guerrer de l’esquerra.




Digueu-nos perepunyetes!, el comte Guifré jeu al llit completament vestit, amb tot l'equipament militar, d'una manera massa imaginativa i poc probable per un ferit greu. L'ausberg (o cota de malla) sol només pesava entre 12 i 15 quilos. La sobrevesta que, fins i tot, sembla rígida a tall de cuirassa no té cap fonament. L'escut segueix una tipologia anacrònica, com podreu comprovar en la recreació que proposem més endavant. El llit tampoc no respon a cap base documental creïble.

Els seus acompanyants, sense voler entrar ni en els pentinats ni en les barbes, van armats i vestits de manera anacrònica. L'home que l'ajuda a incorporar-se porta un casc d'una tipologia inexistent, el que aguanta l'escut va vestit fora d'època i porta un punyal i una bossa d'una manera que només es veurà al primer gòtic alguns segles després. El cavaller de la dreta porta un ausberg també inexistent a l'època, ja que cobreix excessivament el cos, això no passarà fins al segle Xll. El rei franc, els nobles i els guerrers que l'acompanyen, si mirem les miniatures de la Bíblia de Carles el Calb, no calen gaires comentaris, ja que no porten res, ni de roba ni d'armament, propi del món franc, malgrat ser ric en imatgeria i amb un registre arqueològic important.

Existien les tendes de campanya grans pròpies d'alts personatges i petites per a la tropa presents ja en el món clàssic. Hi ha constància arqueològica de piquetes d'una mida considerablement gran del segle VIII a Catalunya. Dissortadament, res se sap de la distribució interior ni del possible mobiliari. Ara, aquesta no és creïble ni per la forma ni pels pals de suport.

Llegenda de les quatre barres de sang, 1892

Aquesta tela constitueix una de les obres d’art més divulgades dedicades al nostre comte. Pintada pel barceloní Pau Béjar, fou mereixedora de mencions honorífiques en els concursos nacionals de Belles Arts de 1895 i a Roma. Vers el 1900 fou col·locada al castell de Santa Florentina, de Canet de Mar. Igualment a l’anterior, també representa el moment culminar de la llegenda.



Molt més reeixida que l'altra i de més bona qualitat pictòrica. Malgrat tot, presenta uns anacronismes propis del seu temps. L'ambientació i forma de la tenda és prou correcta. Els estampats de la roba són fantasiosos i no s'acosten gens a les imatges de cobrellits contemporànies ni tan sols als escassos fragments de roba conservats. L'escut reial com passa a la pintura anterior de Lorenzale té una forma totalment incorrecta. Veient el tors nu d'en Guifré, sorprèn la seva manca de pèl, especialment en algú que porta el malnom de Pelós, segons La Gesta Comitum Barchinonensium: "pèl tenia en llocs on els homes no acostumen a tenir”.

Pel que fa al rei franc, tan sols cal comparar-lo amb les imatges de la Bíblia de Carles el Calb per veure que la imatge física no té gaire semblança, aquesta barba frondosa és poc probable, en les descripcions contemporànies de la cort de Carlemany hi surten citats bigotis i diademes brodades amb fils d'or presents en el registre arqueològic franc tant merovingi com carolingi, així com fils d'or entrellaçats en els cabells també arqueològicament confirmats. El franc merovingis com els visigots porten cabells llargs i se'ls tallen en el moment que es converteixen uns i altres al cristianisme cosa que pot ser per motius religiosos o per adopció total dels costums romans, o per les dues coses. Ens inclinem per la segona opció majoritàriament. La corona vol tenir un referent bizantí, però tampoc no s'assembla a les imatges de la Bíblia anteriorment citades. El mantell lligat a l'espatlla és correcte però l'estampat no, ni tampoc el de la túnica. El cinturó per penjar l'espasa és inexistent en l'època, és propi del segle XII.

Al grup de nobles i soldats del darrere els hi passa el mateix, tot i que suposem que l'autor ha vist les imatges de la Bíblia de Carles el Calb, ja que el guerrer franc de la dreta porta un casc amb cresta com els que hi surten representats. Conclusió, hi ha un intent de documentació que no s'arriba a ajustar de bon tros al registre iconogràfic ni arqueològic franc, preval la idealització pròpia de les pintures romàntiques del moment.




Gravats de la Bíblia de Carles el Calb. Aquestes imatges contemporànies a Carles el Calb ens serveixen per tenir una molt bona percepció de l'estètica a la cort franca. El rei i nobles, pentinats ja a la manera tardoromana, porten encara un bigoti, descrit en anteriors documents francs. La resta del vestit és totalment franc-germànic tret de les sabates de cama alta dites coturns de les proteccions corporals de la guàrdia amb els seus curiosos cascs amb cresta i cuirasses amb pteruges (tires de cuir penjants) que són d'influència netament militar bizantina.

El Comte Guifré I (imatgeria actualitzada)

A continuació us presentem al comte Guifré I, seguint paràmetres rigorosos de recerca històrica, iconogràfica, arqueològica i documental.

Esquerra, recreació del comte Guifré I. La corona i el pentinat tots dos d'influència visigòtica-bizantina. Vesteix seguint models de tradició franca com són el mantell tancat a la banda dreta per un fermall visigòtic-bizantí amb unes cintes decoratives penjant. La túnica llarga pròpia dels personatges importants és clarament d'influència tardoromana i bizantina, amb les franges presents en tots els dibuixos dels beatus, a sota de la qual porta unes mitges també tardoromanes cenyides per unes bandes de cuir tenyit d'influència franc-germànica. Les mitges lligades a la cintura estaran presents durant tota l'edat mitjana. El calçat és fidel al registre arqueològic franc.

Dreta, recreació Militar. Armament ofensiu, una llança amb topalls molt present en el registre arqueològic franc, guarnida per un gallardet decorat i una espasa franca, no penjada del cinturó sinó mitjançant un taalí en bandolera. L'armament defensiu consisteix en un casc amb nasal d'influència franca-germànica. Protecció corporal mitjançant un ausberg de malla d'influència tardoromana o d'un ausberg d'escata com l’escollit, d'influència del món oriental tant germànic-eslau com bizantí. L'escut és d'influència nòrdica. Tant l'escut com el gallardet de la llança porten uns motius merament decoratius. L'heràldica medieval amb motius de les diferents cases nobiliàries encara no existia.

Ara no cal que correu a cremar aquests quadres, l'expressió artística és del tot imprescindible en les nostres vides. Tanmateix és responsabilitat nostra no perdre la consciència històrica. Com podeu comprovar, recuperar la imatgeria catalana no és picar ferro fred.

Investigació i article fets conjuntament amb en Francesc Riart, dibuixant, documentalista d’arqueologia i història, especialista en temes civils, militars, religiosos i arquitectònics, expert en vestuari històric i militar. Publicat també a Vibrant