Després de la pèrdua de les institucions pròpies el 1714 i la posterior repressió borbònica, els catalans mai han defallit en l'intent de recuperar les seves antigues i estimades constitucions, "Viurem Lliures o Morirem". Molts han sigut els intents i les provatures. Avui dia quasi ningú recorda la restauració de les nostres institucions el 1874 durant l'etapa carlina, ni tampoc els seus tres presidents. La seu de la Diputació s'estableix provisionalment a Sant Joan de les Abadesses on es publica el Boletín Oficial del Principado de Cataluña.
Els tres presidents oblidats
El passat 10 de gener del 2016, el Parlament de Catalunya investia Carles Puigdemont i Casamitjana com a 130è President de la Generalitat. Es culminava així un tortuós procés de negociació de més de tres mesos. Hi ha un problema, en tot això; el nou president és en realitat el 133è, i tot seguit us explicarem per què.
La derrota de 1714 significà la destrucció de totes les institucions catalanes. La figura del President de la Generalitat desaparegué fins l’arribada de la Segona República Espanyola i de Francesc Macià. Tanmateix, el convuls segle XIX veié tres presidents d’efímeres Generalitats, tres figures polítiques que, per poc temps, recuperaren les institucions catalanes i mereixen ser recordats i respectats.
El primer de tots, Tomàs Bertran i Soler (1791-1859) fou un polític i escriptor. Afiliat a la francmaçoneria i al Partit Liberal, durant la guerra dels Matiners (1846-1847) intentà unir progressistes i carlins al voltant d'un projecte d'estat que portaria un règim d'autogovern pel Principat a través d'una Diputació General de Catalunya que ell va proclamar el 24 de novembre de 1848. El 4 d'abril de 1849 fou detingut per les autoritats isabelines. El president 122è arribà a proclamar sobre Catalunya: “[Desitjo que] s’emancipi d’una vegada i constitueixi per ella tot sola, un Estat independent i purament democràtic”.
El segon dels presidents oblidats no és altre que Rafael Tristany (1814-1899), home que pertanyia a una nissaga de llarga tradició carlina. Comte d’Avinyó, fou un dels principals cabdills carlins a Catalunya durant la Segona Guerra Carlina. Durant la Tercera Guerra Carlina arribà a ocupar el càrrec de cap de l'exèrcit carlí del Principat. L’1 d’octubre de 1874 proclamà el retorn dels furs a Catalunya des del balcó de l’Ajuntament d’Olot, en aquell moment sota control carlí. Rafael Tristany és, així doncs, el 123è president de la Generalitat.
L’últim dels nostres presidents arraconats, el 124è, és el famós Francesc Savalls, militar empordanès que participà en les tres carlinades del segle XIX, arribant al rang de general. Savalls provenia d'una família de propietaris rurals empordanesos i participà en la Primera Guerra Carlina amb tan sols disset anys, arribant al final d’aquesta al grau de capità. La Diputació creada per el seu antecessor Rafael Tristany aguantà amb problemes fins el 18 de març de 1875. Carles VII el nomenà Capità General de Catalunya mentre els últims reductes carlins resistien arreu del territori català. Francesc Savalls és, així doncs, el 124è president de la Generalitat.
No podem oblidar les figures que lluitaren per la nostra Terra i arribaren a donar-ho tot per els seus ideals i les nostres institucions. Carles Puigdemont, el flamant nou president, és, com hem vist, el 133è i no el 130è.
Article publicat originalment a Historia Vibrant. cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per participar en la Xusquipèdia