ENTREVISTA A: Marianna de Copons (Barcelona 1687-1757). Aristòcrata, membre de la xarxa d’espionatge catalana durant la Guerra de Successió i la conseqüent Guerra dels Catalans (1713-1714). Admirada per la seva intel·ligència i capacitat per a la seducció. Experta en treure informació als borbònics. Va salvar de l’aniquilació a un regiment de Miquelets. Posà en perill la seva vida per defensar les llibertats i Constitucions de Catalunya.
"Ens hi jugaven tant, que ens ho jugaven tot"
La responsabilitat d’una agent secreta és precisament aquesta, restar en l’anonimat. No vaig ser l’única dona que va lluitar per les llibertats de la nostra nació, si us interessa saber-ho.
Vós sou la filla petita de Ramon Copons i Vilar, senyor de Llor i baró de Tosal, germana d’un capità de dragons, Josep, i de la comtessa de Mata, Caterina. Semblàveu destinada a gaudir d’una vida plàcida i acomodada, gens sospitosa d’exercir cap valentia
Una senyoreta de bona família ha de respondre amb educació als compromisos socials, no creieu?... A casa meva ens havien educat d’igual manera en l’estima per les nostres constitucions. A Barcelona, es vivia molt bé, la veritat. Era la ciutat més cosmopolita d’Europa, els barcelonins érem els ciutadans més sibarites, als mercats es podia gaudir de tal varietat de teles, espècies, xocolates i llaminadures com a cap altra ciutat del món conegut. Els millors espectacles musicals s’estrenaven aquí. Fer ensenya a ben fer, a la capital hi eren els lutiers més prestigiosos d'Europa. Els catalans fórem els siutadans més lliures del món!
El tractat d’Utrecht (1713) ho va regirar tot
S’han dit moltes mentides... Però les nostres vides ja no tornarien a ser les mateixes! Molts es van autoenganyar, volien creure que, si érem prou dòcils, el duc d’Anjou, ara sí, ens respectaria els nostres privilegis, si més no, als aristòcrates i a la gent d’ordre. A veure, si surt amb barba, serà sant Antoni i si surt amb cua serà el dimoni. A casa meva ningú mai no va dubtar que les nostres Constitucions estàvem realment amenaçades i això ens afectaria per igual a tots els catalans. L’article 13 del tractat d’Utrecht així ho mostrava. Molts amagaven la seva mesquinesa afirmant que el rei Carles ens havia abandonat. Però no va ser així, com ens havia d’abandonar si els homes forts del seu govern a Viena eren catalans!
Van marxar els exèrcits aliats; i els catalans, contra pronòstic, decidiren democràticament continuar la guerra
Els ciutadans van pressionar als síndics del govern perquè votessin la no submissió i defensar les nostres Constitucions fins a la mort, enfront de les fortes discrepàncies d’alguns aristòcrates i els clergues, partidaris de claudicar. Una gran part del Principat ja era ocupada pels exèrcits enemics i no fou una decisió fàcil de prendre pels membres de la Junta de Braços. Només la fermesa de la gent, va fer capgirar la decisió inicial d’alguns síndics que ja estaven disposats a sotmetre’ns als invasors. Hi havia molt fervor al carrer, ningú no podia ser aliè a tantes emocions.... Ens hi jugaven tant, que ens ho jugaven tot.
Molts aristòcrates van abandonar la ciutat. Vós també. En companyia de la vostra mare i els vostres nebots us vàreu traslladar a la finca de les Quatre Torres d’Alella, propietat del vostre cunyat i cosí, Josep Anton Mata i Copons, Comte de Mata, distingit patrici, capità de la Coronela i membre de la Junta de Guerra
De veritat penseu que una guerra és lloc per a una senyoreta de bona família?... Disculpeu la ironia. Nosaltres anàvem sovint a la finca d’Alella, hi fèiem llargues estades. Qui podria sospitar d’una noble senyoreta, que en companyia de la seva mare i els seus tres nebodets fugien com tants altres aristòcrates d’una ciutat assetjada?... La meva germana es va separar dels petits; que llavors tenien quatre, tres i dos anys; amb un gran dolor, només suportable pel convenciment que els hi estalviaria del cert el cruel patiment de la Guerra i restarien més segurs amb nosaltres. Pobra Caterina! La recordo plorant, abraçada pel seu marit. Ja no va tornar a veure mai més als seus estimats fillets...
La repressió sobre Alella fou completada a la tardor, els borbònics segrestaren una per una les propietats dels nobles catalans que havien aprovat la causa austriacista i els oficials francesos les van ocupar amb ostensible arrogància, cecs d’arrogància diria jo. Ja es veien guanyadors d’una guerra que encara se’ls hi havia de fer molt llarga. El novembre van ocupar també les propietats del comte de Mata.
Casualment, a Can Lleonart d’Alella residia, un vell conegut vostre, el coronel Salvador Lleonart, cap dels serveis d’intel·ligencia i espionatge de Catalunya. S’ha parlat molt de les vostres trobades a Barcelona... però no hi ha cap prova que comparteixi-ho cap relació sentimental
Efectivament, no hi ha cap prova... A en Salvador Lleonart el vam conèixer anys enrere a Barcelona, certament. Era amic del meu cosí, el Comte de Mata. Fou un gran home, que no va merèixer el final que li havia reservat el destí maleït, si em permeteu la reflexió. Durant el setge borbònic a Barcelona de 1706, on va ser ferit, en Lleonart guanyà molt prestigi entre els austriacistes, però desconec el moment precís en el qual va estar reclutat pels serveis secrets catalans. Jo despatxava directament amb el coronel, com vós bé sabeu.
Vós, seductora innata, admirada per la vostra bellesa, joventut i enginy; acostumada a ser convidada a les festes més selectes i a moure-us amb comoditat entre els millors ambients de la vida social catalana, desitjada, de ben segur, per molts pretendents; vàreu despertar l’interès del coronel Lleonart i els serveis secrets
Em fareu ruboritzar, quins elogis! Senzillament vaig saber aprofitar les meves circumstàncies per a servir a la meva pàtria. Conversava amb moltes dames i cavallers interessants, aristòcrates i oficials de diferents obediències que s’animaven a compartir amb mi els seus interessos i les seves disposicions més secretes. Foren temps molt tèrbols, molts intercanviaven les seves afinitats amb la mateixa velocitat que mutaven els esdeveniments.
A l’agost de 1713, el Comandant General en Cap Antonio de Villarroel crea la Junta Secreta, a l'octubre hi fou inclòs en Joan Francesc Verneda, Protonotari de Catalunya i comissionat secret enviat des de Viena per Carles III. El coronel Lleonart, fou responsable de mantenir el contacte permanent entre la Junta Secreta i el Marqués de Poal, coronel per a la lluita a l'interior del país
En Salvador Lleonart passava per ser un negociant que posseïa embarcacions a Alella. Sabia com burlar els borbònics per mar i despatxava directament amb el General Villarroel. Entrava i sortia com volia. Durant el setge es va dedicar al trasllat de tropes, de correspondència secreta i diners entre la capital i la resta del Principat.
El gener de 1714 la Junta Secreta encarregà al coronel Lleonart que lliurés cartes als diferents prohoms de Mataró i rodalia, a qui considerés de confiança, per preparar l'assalt a la ciutat de Mataró on hi havia el magatzem general que abastava a les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona
Coneixedor del terreny, en Lleonart proposà introduir la tropa a Mataró per un passadís subterrani; per a sorprendre a la guarnició valona que controlava la plaça no caldrien més de 400 soldats experimentats. El mateix Lleonart ho va coordinar amb el marquès de Poal i es convingué que l'assalt fos la nit del 25 al 26 de gener, comandat pel coronel Ermengol Amill, un veritable especialista en aquest tipus de missions, que s'embarcaria amb 400 miquelets al moll de Barcelona. Què podia sortir malament?... Doncs bé, els gavatxos també tenien la seva intel·ligència i d’alguna manera s’assabentaren amb prou temps de preparar una emboscada.
Vós ho vàreu evitar. Mercès als vostres serveis, el mateix dia 25, es va poder salvar al regiment de miquelets del coronel Amill d’una aniquilació segura. Fou possible gràcies al berenar frustrat que vós havíeu concertat, per aquella mateixa tarda, amb el vostre enamorat el baró Le Querchois, coronel de la guàrdia valona d’Alella
Certament, el baró i jo ens varen trobar a la Font de can Mata per berenar plegats, mentre ell en faria la cort, foll de desig. I a mi que se’m donava prou bé de nadar i guardar la roba! Li feia anar, l’home de talent menja calent, perquè valorés molt preuada la peça, amagant el meu fàstic darrere d’una expressió tendra d’admiració per tan valent cavaller... Le Querchois era el comandant d’Alella i per tant el vigilàvem. Aquella tarda, un soldat va interrompre el berenar amb una ordre escrita, que el baró va llegir amb discreció, tot seguit em va expressar les seves excuses, doncs havia d’abandonar el berenar per marxar immediatament amb la seva tropa. Em vaig mostrar dolguda, decebuda, li vaig insistir que es quedés, que enviés per davant als seus homes i que ell s'hi unís més tard, acabat el berenar. Vaig apel·lar a la seva cavallerositat. Finalment el baró em mostrà l'ordre del duc de Populi perquè comprengués que no podia quedar-se, li comunicava que havia de marxar, sense demora, amb la seva tropa a defensar Mataró, doncs tenia informacions que hi hauria un assalt aquella mateixa nit i tenien previst encerclar als catalans. Llavors les presses em van agafar a mi, i tan bon punt com el vaig perdre de vista, amb el cor bategant molt fort, vaig córrer a alertar al coronel Lleonart.
La guerra encara havia de fer-se ben feixuga pels invasors, d’això dono fe. Des de Viena arribaven diners i socors a Barcelona, seguint una ruta segura passaven per Gènova o Nàpols, Sardenya i Mallorca o Maó, mercès a la Junta Secreta. Havien de guanyar temps. A Londres, la nostra diplomàcia, qui bé busca, bé troba, pressionava al nou rei, Jordi, perquè Anglaterra recusés el Tractat d’Utrecht i procurés amb total convenciment garantir les llibertats i lleis pròpies que a Catalunya, aliada lleial, havien existit, fins i tot, abans que a Anglaterra. Si calia, per facilitar la cosa, estàvem disposats a esdevenir una República.
Malauradament, el setembre de 1714 es va perdre la guerra i Catalunya va patir la primera gran repressió de la seva història. No va haver-hi gens de respecte ni per les institucions ni pels combatents
Els borbònics tampoc van respectar a aquells, que s’havien cregut la seva propaganda i van continuar també amb els segrestos de llurs propietats. Qui a l’enemic plany, a les seves mans mor. I aquells que escolliren ser possibilistes també sortiren escaldats.
Els serveis secrets van treballar per facilitar l’exili de tants austriacistes com va ser possible. Vós, us vàreu quedar al Principat
La Caterina, la meva estimada germana, va morir a Barcelona. La meva mare m’anomenà marmessora del seu testament i tutora dels meus nebots, als que vaig cuidar i estimar com a fills propis. Però, no va ser gens fàcil a causa dels deutes. El mateix Comte de Mata es tornà a esposar amb la filla d’un capità borbònic, però això no li va servir per recuperar la seva hisenda fins molts anys després. Vaig haver-me de barallar sovint amb ell per la manutenció de llurs fills.
Vós mateixa, vàreu contraure matrimoni amb un militar borbònic, en Nicolàs de Quirós, tinent del regiment d’infanteria de Guadalajara, i acceptant un bon dot. Però moltes són les conjectures sobre les vostres veritables intencions, puix no està provat fins quan vàreu restar activa realment
De veritat, penseu que jo renunciaria als meus ideals?... A cap noia li està bé d’ensenyar tot el que té!
La Marianna morí a Barcelona, vídua, en una casa de lloguer i amb greus problemes econòmics, comptava només amb l’ajut d’un dels seus nebots. Ningú va saber qui havia estat realment la Marianna Copons fins molts anys després de la seva mort. Avui dia, encara resten moltes incògnites per resoldre...
Senzillament: magnific article, enhorabona
ResponElimina